Per Josep Ferré, Josep R. Miró i Carles Prats
1. Iohannes, Gerundensis ecclesiae episcopus.
Sant Isidor de Sevilla ofereix al seu De viris illustribus l’única nota biogràfica que es coneix de Iohannes, la figura que estudiarem al llarg d’aquest treball per a centrar-nos en un capítol concret de la seva vida: la fundació (i especialment la localització) del monestir que s’anomenà de Biclaro, a finals del segle VI.
Segons la biografia isidoriana:
XXXI. Iohannes, Gernundensis ecclesiae episcopus, natione Gothus, prouinciae Lusitaniae Scallabi natus. Hic, cum esset adolescens, Constantinopolim perrexit, ibique graeca et latina eruditione nutritus, septimo demum anno in Hispanias reuersus est, eodem tempore, quo incitante Leouigildo rege, arriana feruebat insania. Hunc supradictum rex, cum ad nefandae haeresis credulitatem compelleret, et hic omnio resisteret, exilio trusus, Barcinona relegatus, per decem annos multas insidias et persecutiones ab arrianis perpessus est.
Qui postea condidit monsaterium quod nunc Biclaro dicitur, ubi congregata monachorum societate, scripsit regulam ipsi monasterio profuturam, sed et cunctis Deum timentibus satis necessariam. Addidit et in libro Chronicorum ab anno primo Iustini iunioris principatus usque in annus octauum Mauricii principis Romanorum, et quartum Recharedi regis annum, historico compositoque sermone ualde utilem historiam. Et multa alia scribere dicitur, quae ad nostram notitiam non peruenerunt. (Codoñer, 1964, 151-152).
Isidor va comprondre el De viris illustribus entre els anys 615-618 (Codoñer, 1964, 19), és a dir, quan Iohannes encara vivia, ja que aquest hauria mort el 621, essent nomenat bisbe de Girona entre el 590 i el 591. Tot i que la historiografia l’anomena Iohannes Biclarensis i Iohannes Scalabitani (pel seu lloc de naixement), el cert és que l’únic autor contemporani que el cita li diu “Iohannes, Gerundensis ecclesiae episcopus”, i ell mateix no s’autoanomena mai Biclarensis a les actes dels concilis als quals va assistir i que va signar: Iohannes in Christi nomine Episcopus (Concili II de Saragossa i decret de Fisco Barcinonensi); Iohannes peccator de Gerunda (concili provincial de Barcelona del 599); Ego Iohannes Gerundensis Ecclesiae Episcopus (Decretum Gundemari); i com a última notícia seva, Iohannes subscripsi, a les actes del concili egarenc del 13 de gener del 614 (Campos, 1960, 25-28). De les obres que Iohannes va escriure, només ha sobreviscut un Chronicon, redactat el 589 (Campos, 1960, 61).
L’epítet Biclarensis és, doncs, posterior a la seva mort, i fa referència al nom del monestir que fundà, Biclaro. Tornant a la nota biogràfica de Iohannes escrita per Sant Isidor de Sevilla, el monestir nunc Biclaro dicitur. Aquest nunc permet pensar que abans el monestir -o el lloc- potser es deien d’una altra manera.
La data de la fundació del monestir a Biclaro és incerta, ja que Sant Isidor no l’especifica, i Iohannes no en diu res al seu Chronicon. Tanmateix, i com apunta Campos, aquesta fundació no pot ser anterior a la mort de Leovigild (abril de 586), ja que el rei arrià havia desterrat Iohannes a Barcelona a causa de no voler renunciar al seu catolicisme (Campos, 1960, 21-22). El Chronicon, però, ofereix una dada que pot donar pistes sobre el moment de la fundació del monestir a Biclaro:
Reccaredus rex aliena a praedecessoribus direpta et flaco asociata placabiliter restituit. Ecclesiarum et monasteriorum conditor et ditator efficitur. (Campos, 1960, 96). Aquesta informació apareix sota l’epígraf “Anno V Mavricii principis romanorvm qvi est Recarredi regis primvs feliciter annvs”, i que correspon a l’any 587.
És evident que fundar un monestir implicava un cost, que un represaliat i desterrat Iohannes difícilment hauria pogut assumir, i si Recared en funda i en dota, no és estrany pensar que s’hauria pogut establir aquest monestir a Biclaro a partir de l’any 587 i mai abans del 586. Iohannes va escriure una regla per a aquest monestir que fundà, segons informa Sant Isidor (scripsit regulam ipsi monasterio), que s’ha perdut, i hauria estat al cenobi fins al seu nomenament com a bibse de Girona entre el 590 i el 591. Un cop bisbe, ocuparia la seu catedralícia i, per això, hauria d’abandonar el seu monestir, on hi haura estat només cinc o sis anys, tot i que la fundació hauria continuat fins a la invasió sarraïna.
La ubicació de Biclaro ha estat molt discutida des del segle XVI, sense que mai ningú no hagi pogut provar el seu emplaçament. Amb aquesta recerca, pretenem aportar nova llum a aquesta qüestió, formulant una hipòtesi consistent que pugui ajudar a aclarir definitivament a quin lloc correspon el Biclaro que menciona Isidor de Sevilla com a emplaçament del monestir fundat per Iohannes.
2. Propostes d’ubicació del monestir
El 1552 Vaseo diu que el monestir de Biclaro s’anomena en llengua vulgar “Valclaram” i “Valclara”, sense entrar a posicionar-se sobre la ubicació (Vaseo, 1552, 8r i 99r).
El 1553 Ocampo (o do Campo) fa el mateix que Vaseo l’any anterior: parla de “Iohan abbad de Valclara” i afegeix que era “un monesterio bien antiguo, aquien los passados llamauan Viclarense” (Ocampo, 1553, IV).
El 1574, Ambrosio de Morales apunta que el monestir de Biclaro es troba a Catalunya, sense especificar res més (Morales, 1574, V, 561). El 1592 Mariana el situa als Pirineus (Mariana, 1592, 228).
L’any 1600 Noviomagi fa una edició del Chronicon de Iohannes i també afirma que el monestir es troba al Pirineu (Noviomagi, 1600, 53).
El primer autor que s’aventura a identificar Biclaro amb una ubicació moderna és Francisco Diago, el 1603. El vol situar al paratge de la Font Clara, a Guissona (Diago, 1603, 80r).
Uns anys més tard, el 1609, Pujades escrivia: “De manera, que de tot lo sobredit se veu: com lo demés de la vida y mort del Sanct Ioan, qui per alguns és nomenat Biclarense, y per altres Gerundense: toca al propòsit de nostre principal intent, de les coses succehides en Cathalunya. Y no menys ho serà detenirnos un poch més en satisfer al apetit de alguns, qui pens tindran lo propri desitg que jo mateix algun temps he tingut de saber, lo lloch ahont podia estar edificat lo Monastir de Vallclara, fundat per aquest Abat, y aprés Bisbe Ioan. Que com nol designe algun escriptor antich, me ha causat molts dies de penssament. Y lo ser cosa tant senyalada, causa de inquirir la veritat de ella. Y si bé men entremetí als principis ab moltes persones velles y curioses, may fonch possible trobar qui men posàs en rastre, fins que lo Doctor Iaume Font, Abat meritíssim del Monastir de nostra Senyora de Laix; del Orde de S. Bernat, me informà trobarse en Cathalunya una Vila de algunes 150 casas poch més o menys, anomenada Vallclara, al peu de la Montanya de Pradas, deues la part, y à dos lleguas de la insigne vila de Montblanch, ben prop del Real Monestir de nostra Senyora de Poblet, del Orde de S. Bernat. Y après, per persones vehines y naturals de allí, tinch entès que junt al castell, que està un poch més alt que la vila, se troba vuy encara la Isglésia del que altre temps era Monastir.”
De pas Pujades també refutava l’emplaçament proposat per Diago el 1603: “Fra Francisco Diago penssa que Vallclara fos en lo territori de Guissona. Mogut per trobar una Isglésia de S. Vicens (que segons diu ell mateix, antigament fonch Monastir) junt à una corrent de aygua, ques diu font Clara. Lo que tinch dit, es relació de persones pràtiques, nom senser, y no alterat, com lo de font Clara per Vallclara. Y de la manera que jo ho dich, se conforma ab lo que escriu Morales, dient que quant ell escrivia, durava encara lo nom de aquest Monastir de Vallclara. Y així no és de creure que ab tant poch temps com són 50 anys, que van des de Morales al del P. M. Diago, fos feta tant gran alteració del nom de Vallclara en Font clara. Y trobantse en ésser Vallclara prop de Montblanch, més prest se judicarà ser estat aquí lo Monastir del sanct Ioan Abat, qu eno en Fontclara de Guissona” (Pujades, 1609, 306r).
Al mateix temps que Pujades, el 1609, Yepes afirmava que el monestir es trobava a Catalunya, però no concretava on (Yepes, 1609, 414v).
El 1655 ja era clar que no hi havia acord entre els autors per a establir la ubicació del monestir de Biclaro, i així ho reflectia Tamayo: “Quo loco Monasterium fuerit Viclarense? Monasterium biclarense. Circa situm huius famigerati Coenobii anceps inter Scriptores dissensio est. Apud omnes conuenit illud fuisse constructum in agro Barchinonensi, sed quo loco nullus ex Scriptoribus diuniat. (Tamayo, 1655, 86)
Entre 1673 i 1675 Joan Gaspar Roig i Jalpí compon l’obra Feyts d’armes de Catalunya, que és una falsificació atribuïda a Bernat Boades, clergue que visqué entre els anys 1370 i 1444. Gaspar es presentava com el descobridor del suposat manuscrit de Boades, presumtament datat el 9 de novembre de 1420, però Joaquim Coll i Alentorn acabaria provant el 1948 que aquest text era obra de Gaspar i no de Boades (Pagès, 2016). A l’edició que en féu Marian Aguiló el 1873, s’hi llegeix, referent a Iohannes, que “va edificar un monestir de monjos negres de mossenyer sanct Benet en aquelles partides, prop dun loch apellat Valclara, en un loch solitari hon encara vuy en dia sen hi troben senyals” (Aguiló, 1873, 71). Aquesta notícia sembla manllevada de Pujades pel que fa a l’emplaçament del monestir, i l’atribució de l’ordre a Sant Benet seria treta de Mariana.
El 1703 Mabillon rebutja la tesi de Mariana i afirma que el monestir no pot ser al Pirineu, citant una carta (en cursiva) que li envià el bisbe de Barcelona, Benet de Sala i de Caramany el 1702, que argumenta a favor de la ubicació a Vallclara de la Conca de Barberà (Mabillon, 1703, 73).
Feliu de la Peña, el 1709, recull la versió de Pujades del 1608 i la reprodueix als seus Anales de Cataluña (Feliu de la Peña, 1709, I, 180).
El 1716, Ferreras no entra en polèmiques i es limita a afirmar que Iohannes va fundar el monestir a Catalunya (Ferreras, 1716, 258).
El 1719 Berganza simplement indica que Iohannes va fundar el monestir al peu de la muntanya de Prades (Berganza, 1719, 60) sense entrar en més detall, recollint breument la versió de Pujades.
El 1721 Fontana escriu que el monestir era als Pirineus: “les religieux du Monastere de Biclaro, dans les Pyrenées, dont ils parlent aussi, ont pù être appellés dans le VI siécle, Girondins, peut ètre à cause que Jean surnommé de Biclaro leur Fondateur, fut élu Evêque de Gironde, ou, comme on l’appelle presentment, Gironne, et qu’il leur écrivit une Regle, comme dit S. Isidore de Seville. C’est la raison pour laquelle nous ne voulons pas leur disputer cet Ordre, dont il ne reste plus que la memoire et qui avoit même été confondu avec celui de saint Benoit avant la destruction du Monastere de Biclaro, dont il ne reste plus que les ruines” (Fontana, 1721, VIII). Aquest mateix paràgraf va ser plagiat el 1860 a l’obra de l’abat Migne, Première encyclopédie théologique (Migne, 1860, T. 20, 36), on el copia literalment sense citar-ne l’autor.
El 1736, una nota a peu de pàgina del segon volum de l’obra de Charles Hugo, Sacri et canonici ordinis Praemonstratensis annales in duas partes divisi, s’oferia una informació sorprenent, que especificava amb claretat la ubicació del monestir de Biclaro:
Ibidem, & sub eodem antiquitus extiterat Monasterium ex quo prodiit celeberrimus ille Abbas Vallis Clara, postea Gerundensis Episcopus, cuius opera edita leguntur in collectione Scriptorium Hispaniae. tom. I. pag. I. tom. 4. p. 153 & seqq.
Illud Monasterium a Mauris vastatum est, & in sua strage dudum jacens primitivam amiserat denominationem, & novam d’Amicabescir acceperat à novis loci occupatoribus Mauris. Anno 1149, ob Reverentiam Sanctorum quos Barbaries Saracena Martyres in Valle Clara fecerat olim, illic Abbatiam, ex ruinis excitavit Raymundus Barcinonae Comes & Stephano Abbati Flabonis-montis tradidit, tunc in Hispania Agenti cum Galtero Laudinensi Abbatepro Redemptione Ulisponae de manibus Maurorum. (Hugo, 1736, DCXXXIII-DCXXXIV).
Al primer volum de la seva obra, Hugo diu: “Abatia Vallis Clarae nulli Catalogo, quem viderim, inscripta, nobis ferius innotuit, utillam suae matri Flabonis-Monti restitueremus. Hoc enim anno 1733, definente, cum jam primus Monasteriologiae tomus esset datus typis, Reverendissimus Pater Stephanus de Noriega, Congregationis Hispaniae Reformator generalis, rerum nostrarum sollicitus & sagax explorator, ex visitatione Monasterium Hispaniae redux, repertam in Bellipodii Abbatiae Archivis Chartam, & R.P. Daniele de Finestres eiusdem Bellipodii Canonico subministratam, humanissime communicavit, ex autographo desumptam, qua constat à Raymundo Comite Barcinonae, Principe Aragoniensi & Tortosae Marchione datum esse anno 1149 locum Amicabescir dictum, Religioni de Premonstrer, & Coenobio S. Mariae Flabonis-Montis, atque ipsus Abbati Venerabili Stephano, Fratribusque ibidem Deo serventibus, ad construendam ibidem Abbatiam, quae, mutata appellatione loci primitiva, Vallis Clara nomen haberet.” Després de fer un repàs als motius de l’arribada de l’orde de Prémontré a la península ibèrica i d’explicar que es diu que el monestir de Bellpuig de les Avellanes va sorgir de Santa Maria de Vallclara per mà del beat Joan d’Organyà, afegeix: “Vastati à Mauris Monasterii prima tibi suae originis monumenta appono, extrema in ruderibus conspicies” (Hugo, 1734, 1015).
Aquestes aportacions d’Hugo van passar totalment desapercebudes per a la historiografia peninsular, fins al punt que el debat sobre l’emplaçament de Biclaro va continuar aliè a les seves informacions.
El 1751, Florez es limitava a citar les opinions contraposades de Pujades (Vallclara) i Diago (Fontclara, Guissona), manifestant preferència per la primera perquè “esto parece muy probable, y autorizado por personas de aquella tierra, contra quienes no tenemos fundamento para oponernos” (Florez, 1751, 360-361).
Schoell, el 1815, reprodueix l’opinió de Mariana sobre la ubicació pirinenca (Schoell, 1815, 179), i Bähr hi torna el 1836 (Bähr, 1836, 109).
L’any 1839 Romey situa, un altre cop, el monestir al peu del Pirineu (Romey, 1839, 149).
El 1873, de la Fuente, citant a Pujades a peu de pàgina, afirmava que “créese que el monasterio estuvo en el paraje que hoy se llama Vallclara, á dos leguas de Montblanch” (de la Fuente, 1873, 193).
El mateix any Kahnis fa un repàs a totes les hipòtesis d’ubicació del monestir, es posiciona a favor de considerar-lo al nord de Catalunya, assumint implícitament la tesi que es trobaria al Pirineu, seguint a Mariana, i formula una proposta etimològica per a explicar la transformació de Biclaro a Vallclara: “Der Name ‘Biclaro’ is wahrscheinlich aus ‘vicus clarus’ corrumpirt; im Neuspanischen lautet der Name jenes Klosters ‘Vallclara’ = vallis clara” (Kahnis, 1873, 91).
L’any següent, el 1874, Gams diu que “Johannes konnte frühestens im J. 589 das Kloster Biclaro (Valclara) gründen” (Gams, 1874, 61) i no entra a la polèmica de si és al peu del Pirineu o al peu de les muntanyes de Prades, com fa Kahnis, tot i afegir entre parèntesi el que ell creu que és la traducció del nom llatí.
La hipòtesi d’ubicació de Pujades a Vallclara de la Conca de Barberà, del 1608, va ser refutada per Bofarull el 1876. Es pregunta com pot ser que es vulgui atribuir només una església a un antic monestir desaparegut, dubta de l’etimologia del nom i no veu clara la transformació de “Biclar”, segons ell nom del fundador, en Vallclara, i objecta que les obres que s’han referit al monestir no l’han anomenat mai “Vallisclarensis” sino “Biclarensis”. Tot i refutar la ubicació a Vallclara, l’accepta a Catalunya (Bofarull, 1876, 223-224). És evident que Bofarull no va interpretar bé a Sant Isidor de Sevilla, ja que el “Biclar” que assegura que és el nom del fundador del monestir, és un topònim i no un patronímic, ja que segons De viris illustribus el monestir es deia així, no el seu fundador.
El 1894 Mommsen rebutja les hipòtesis de Vaseo i Pujades que ubicava el monestir a Vallclara, i també la de Diago que el situava a Fontclara, Guissona (Mommsen, 1894, 208). Si bé rebutja totes les hipòtesis d’ubicació, no en presenta cap d’alternativa.
Emili Morera també posa en dubte la localització de Biclaro a la Vallclara de la Conca de Barberà. El 1897 escriu: “La tradición, más que otra fuente de conocimiento histórico, ha fijado el lugar del célebre cenobio en una pequeña localidad de esta provincia y diócesis, conocida por Vallclara”, i més endavant refuta la hipòtesi de Pujades, replicada per Feliu de la Peña, dient que “ni las noticias de Pujades ni las de Feliu merecen gran crédito en este punto, mientras no aparezcan otros datos que induzcan à confirmar la existencia de un monasterio en el siglo VI, en aquel rincón de la diócesis Tarraconense”. Després de fer un repàs a la documentació medieval sobre Vallclara, arriba a la conclusió que “al parecer, fue fundada Vallclara una vez se arrojó á los moros de las montañas de Prades y Ciurana, quedando tan solo como único indicio de la existencia de un cenobio en aquel lugar, durante el período godo, la analogía de los nombres Biclara y Vallclara, teniendo en cuenta que no se conoce en Cataluña otro parecido”. (Morera, 1897, I, 70-71).
Un cop entrat el segle XX, els articles i monografies que es fan ressò de l’emplaçament del monestir de Biclaro són diversos, i la majoria d’obres o no posen en dubte la versió de Pujades, o esquiven l’assumpte de la ubicació. El 1922, Rovira i Virgili dóna credibilitat al pseudo-Boades, que encara no s’havia demostrat fals. En realitat, però, Rovira i Virgili només està transmetent la hipòtesi de Pujades del 1608, que és d’on la manlleva el pseudo-Boades (Rovira i Virgili, 1922, II, 294).
El 1936 José Morera fa un repàs a totes les ubicacions proposades amb anterioritat, i a les objeccions de Bofarull i d’Emili Morera, però conclou que “con todo, se admite comúnmente el sentir del cronista Pujades, por no ofrecerse sitio que presente mejores títulos, ni más idóneo emplazamiento, en pintoresco y retirado lugar, no muy distante de las antiguas vías romanas Aurelia y Máxima” per a donar per bona la ubicació de Biclaro a la Vallclara de la Conca de Barberà (Morera, 1936, 74).
Només Menéndez Pidal proposa un nou emplaçament i afirma, sense cap prova, que Biclaro era a Béjar, a la província de Lleó, pretenent la transformació de Biclaro a Béjar mitjançant una forma arcaica hipotètica del nom “Béjaro” (Menéndez Pidal, 1940, III, XXIV). Aguado li donava la raó a la sisena edició del seu Manual de historia de España (Aguado, 1947, 318), i Díaz la considerava “fonéticamente irreprochable” (Díaz, 1962, 65, nota 26). L’entrada “Bíclarum” de la Gran Enciclopèdia Catalana també accepta aquesta localització, i encara n’afegeix una altra, la de Beja, a l’Alentejo portuguès, probablement per la similitud amb el nom de Béjar de Lleó. Tanmateix, qui escriu l’entrada comet un error gravíssim, ja que confon l’Avicabescer rebatejat com a Vallclara amb la Vallclara de la Conca de Barberà: “La falsa forma Biclara, no testificada, feu que hom el localitzés a Vallclara (Conca de Barberà), nom que, tanmateix, fou posat a aquest indret per Ramon Berenguer IV en donar el lloc als premonstratencs. Hom ha considerat com a més probable la identificació amb Beja (Alentejo) o amb Béjar (Lleó)” (Mundó, 1971). Finalment, tot i reconèixer que la hipòtesi de Menéndez Pidal es “lanzada … un poco al vuelo”, Majada, el 1993, explica que “Don Emilio Muñoz, que personalmente visitó el insigne historiador preguntándole sobre el tema, enseguida recogió la onda y situó en el promontorio del castillo [de Béjar] el célebre monasterio de El Biclarense. Es una hipótesis de trabajo, nada más. Pero el capitel visigótico que Don Emilio señala empotrado en un cubo del castillo, junto al cual hemos pasado tantas veces al entrar y salir de clase, en el Instituto, ¿de dónde vino?” (Majada, 1993, 112).
Álvarez Rubiano, el 1943, també considera poc verosimil l’emplaçament de Biclaro a Vallclara, i al mateix temps rebutja l’emplaçament proposat per Diago el 1603 a Fontclara, Guissona, i es fa ressò de l’opinió de Menéndez Pidal de situar-lo a Béjar, sense arribar a refutar-la, per la qual cosa, per a Álvarez, deu resultar ser la més creíble (Álvarez Rubiano, 1943, 9).
El 1952 Ferran Soldevila va avalar la tesi de la ubicació de Biclaro a la Vallclara de la Cornca de Barberà, citant els treballs filològics de Joan Coromines: “Vallclara, cerca de Poblet: la Biclara visigótica donde fundara un monasterio Juan el Biclarense, en los últimos años del reinado de Leovigildo o los primeros de Recaredo. De aquel monasterio, que debió ser muy pequeño y pobre, no quedan más vestigios que unos fundamentos, difícilmente datables y que en todo caso fueron utilizados cuando la Reconquista cristiana de la comarca, a mediados del siglo XII, para levantar sobre ellos un pequeños castillo… que tampoco existe ya. La identificación de Vallclara con Biclara, constante en la tradición del país, ha sido recientemente demostrada por los trabajos filológicos de J. Coromines, de la Universidad de Chicago, al poner de relieve que el nombre del pueblo es pronunciado todavía Beclara por los ancianos iletrados de la comarca” (Soldevila, 1952).
Backmund, el 1956, tot i que escriu sobre Santa Maria de Vallclara i cita a Hugo entre les seves fonts, no diu res del propòsit de la fundació que manifesta l’autor francès el 1736. L’únic autor que cita Hugo en 220 anys, tot i que d’una forma colateral pel que fa a aquest tema, no diu res de Biclaro (Backmund, 1956, 201-203).
El 1960 Campos fa un nou repàs a les hipòtesis d’ubicació de Diago, Bofarull, Pujades i Menéndez Pidal, i es posiciona dient que “mientras no puedan presentarse pruebas valorables que justifiquen otra cosa, seguiremos la opinión general iniciada por Pujades”. A favor d’ella argumenta que “la hipótesis tradicional tiene en su abono a nuestro juicio las dos consideraciones o razones siguientes: por una parte parece natural que, habiendo estado desterrado diez años en Barcelona, donde adquirió prestigio merecido como campeón de la fe católica, encontrara en aquella región medios morales y seguidores para un centro religioso de doctrina y cultura, dándole una Regla de dirección ascética. Por otra parte puede añadirse la segunda consideración: su designación para obispo de Gerona indica que su monasterio no estaba lejano de aquella sede”. Amb tot, no vol descartar completament l’opinió de Menéndez Pidal, per “la prueba histórico-fonética y porque arguye también en su favor el hecho de que la copia más antigua del Chronicón, el Alcobacense, sea de la Lusitania” (Campos, 1960, 24-25). Aquest últim argument de Campos és relatiu: és cosa provada que durant aquest període els llibres es copiaven i s’enviaven on feia falta. En donen testimoni dues cartes de Sant Isidor, una al bisbe Brauli i una altra al rei Sisebut (S. Isidor, 2009, 264). Com ja s’ha dit abans, Campos, ignorant Mariana, es refereix a la hipòtesi pirinenca que Romey sembla treure d’allí (Campos, 1960, 23) sense citar fonts. Per això Bofarull s’equivoca uns anys més tard, quan afirma que “algún autor francés, a quien ha seguido tocante a esto Romey, sin duda fijándose al leer la noticia de Pujades, sólo en el nombre de Prades, creería ser la población de este nombre que hay delante del Canigó, y de aquí ha resultado que sin fundamento alguno se consigne hallarse el monasterio Biclarense a la falda del Pirineo” (Bofarull, 1876, 223). Cap autor francès no anomena Prades per a res, i per tant aquesta confusió que suposa Bofarull no s’hauria pogut produir. Campos cometrà el mateix error que Bofarull, citant-lo i fent seva aquesta afirmació (Campos, 1960, 23). Mariana, d’on treu la ubicació al peu del Pirineu Romey, no podia haver llegit Pujades perquè aquella obra va ser publicada 16 anys més tard que ell publiqués la seva Historiae de rebus Hispaniae, i per tant que la suposada confusió de Prades del Baix Camp amb Prades de Conflent la cometés ell és totalment descartable. No queda clar d’on treu Mariana aquesta ubicació pirinenca, que Bofarull i Campos consideraren un error d’interpretació sense ni tan sols conèixer el text, i pensant que Romey havia confós el que afirmava Pujades.
El 1968, Vidal i Llecha publica un text obscurantista i esperpèntic al dors d’uns goigs a la Mare de Déu de la Foia, on afirma sense citar fonts ni aportar cap classe de prova, que Biclaro era a l’actual Cabassers: “A l’any 589. el rei Recared, Il·lisio, bisbe de Girona; Artemi, bisbe de Tarragona i el portuguès frare agustí del Convent de Tarragona, Joan de Wiclar, començaren la construcció d’un monestir, que unia el castell amb la Recòpolis, per a guardar les relíquies de sant Ermenegild, i prosseguir la lluita contra l’arrianisme i demés heretges. La fàbrica del monestir s’acabà l’any 591, essent el primer abat en Joan de Wiclar. El monacat era de l’orde de sant Benet, d’hàbit negre, i guardava les regles de Joan de Wiclar, perquè les del patriarca del silenci encara no havien aparegut.” (Vidal, 1968, §2 i 3). Treu la notícia referent a l’orde de Sant Benet i a l’hàbit negre dels monjos del pseudo-Boades. Tot i que aquest text de Vidal és ple de falsetats (Miró, Prats, 2019), cal tenir en compte la seva afirmació sobre la ubicació de Biclaro a Cabassers, perquè és el primer autor que afirma aquest extrem des que Hugo ho fes el 1736, per molt que no citi fonts i que el seu text no tingui cap rigor.
El 1991 Biete glossa els paràgrafs de Vidal i Llecha que es refereixen a Biclaro i a tot el període visigot, advertint que la història és massa fantasiosa per a donar-li credibilitat. Amb tot, Biete repassa les diverses hipòtesis d’ubicació del monestir de Biclaro a Vallclara de la Conca de Barberà i a Cabassers. Afirma que “no manquen pas raons amb què basar qualsevol de les dues possibilitats”, i després de citar Vaseo, Pujades, Ferran Soldevila i Menéndez Pidal acaba dient que “d’altra banda, en canvi, cal considerar el fet que Ramon Berenguer IV, com veurem més endavant, atorgués el nom de Santa Maria de Vallclara, potser amb la voluntat de rememorar aquella desapareguda comunitat visigòtica, al monestir que, gràcies a la seva donació, els premonstratesos van fundar a Cabacés.” Sense saber-ho està dient el mateix que Hugo a la seva nota a peu de pàgina del 1736. Ho remata amb un paràgraf final: “Qui sap si els relleus esculpits que apareixen en algunes façanes de Cabacés, alguns amb una rosa, un altre amb un pa i un peix, símbols emprats pels primers cristians, així com també les restes d’una columna de pedra amb un capitell, no podrien fer-nos pensar en aquell cenobi visigòtic, les restes del qual haguessin estat aprofitades per la gent del poble.” (Biete, 1991, 103-104).
El 1995, inspirats pel paràgraf que acabem de citar de Biete, Ferré i Prats van bastir una hipòtesi que intentava establir la ubicació de Biclaro a Cabassers, sense matisos de cap classe ni mitges tintes (Ferré, Prats, 1995). L’article conté alguns errors, principalment perquè confon restes d’un edifici romànic i les atribueix erròniament al període visigòtic. Aquests errors d’atribució es van corregir el 2006, amb la publicació de l’Inventari arquitectònic i arqueològic de Cabassers (Prats, 2006, 6).
Tots els autors mencionats ignoraven el treball d’Hugo, i per tant la majoria també desconeixien que l’actual Cabassers va ser anomenat Vallclara els anys immediats a la conquesta, per voluntat expressa de Ramon Berenguer IV i mentre durà la fundació del monestir de Santa Maria de Vallclara, fins el 1159, amb encara mencions del topònim els anys 1164 i 1168 (Virgili, 1997, docs. 15, 27, 96, 139, 185 i 186 ). Només disset anys després de l’última menció del nom de Vallclara en un document, el 9 de maig de 1185, la carta de població de Cabassers, atorgada pel bisbe de Tortosa Ponç de Munells, ja es refereix al lloc com “illum nostrum locum quod dicitur Cabacer” (Virgili, 1997, doc. 380), i Vallclara no torna a aparèixer mai més.
Només coneixien aquests canvis toponímics entre Avincabescer, Vallclara i Cabacer, ocorreguts a l’actual Cabassers d’ençà del 1148 i fins al 1185, i per canals diferents al d’Hugo, Vidal, Biete, Ferré i Prats. I cursiosament, sense conèxier-lo, tots quatre arribaríen a la mateixa conclusió que apunta Hugo: Biclaro era a Cabassers.
3. Fonaments toponímics i documentals per a establir la ubicació del monestir de Biclaro.
Sense cap mena de dubte, la font documental més sòlida que existeix fins ara per a identificar Biclaro amb un lloc modern és la nota a peu de pàgina d’Hugo (Hugo, 1736, DCXXXIII-DCXXXIV). Vegem-la traduïda:
Allí mateix, i sota el mateix punt, hi va existir un antic monestir que va alçar aquell cèlebre abat Vallclara, més tard bisbe de Girona, l’obra elevada del qual llegim a la col·lecció Scriptorum Hispaniae, tom. I, pàg,. I. tom. 4. p. 153 i següents.
Aquell monestir va ser destruït pels moros, i la seva denominació primitiva es va perdre temps enrera entre les seves ruïnes, i la nova d’Amicabescir s’acceptà després de l’ocupació del lloc pels moros. L’any 1149, a causa del respecte pels sants que els bàrbars sarraïns en altres temps van fer màrtirs a Vallclara, per raó de les ruïnes, Ramon, comte de Barcelona, va construir allí l’abadia, i la donà a Esteve, abat de Montflabó, en aquell moment agent amb Gualter de Lió, com a abat per a l’alliberament de Lisboa de les mans dels moros.
Hugo afegeix aquesta nota al peu de la transcripció de la carta de donació per part de Ramon Berenguer IV a l’abat Esteve. Al primer volum, quan inclou Santa Maria de Vallclara al seu catàleg de fundacions premonstrateses, explica que desconeixia aquest monestir, i que el 1733, quan ja tenia el primer volum de l’obra lliurat a la impremta, va rebre notícia de Santa Maria de Vallclara mitjançant Esteban Noriega, monjo premonstratès al monestir de La Vid (Burgos), Reformador General de la Congregació Hispànica, que en una visita a Bellpuig de les Avellanes va obtenir una transcripció de Daniel Finestres, monjo de Bellpuig, de la carta de donació que el 1149 signà Ramon Berenguer IV a favor de l’orde de Prémontré i de l’abat Esteve, fent-los donació d’Avincabescer. Hugo, al darrer paràgraf, diu: “devastat pels moros el primer monestir, pots veure l’últim en runes a prop dels seus origens” (Hugo, 1734, 1016).
L’autor francès, que desconeixia l’existència de Santa Maria de Vallclara fins que Noriega li féu arribar la informació de Finestres, en té notícia per la documentació de Bellpuig de les Avellanes, avui perduda. Hem de considerar, doncs, la seva nota a peu de pàgina com a extreta d’una font documental primària, potser procedent d’aquell monestir de Prémontré fundat a Cabassers el 1149 i abandonat el 1158. Hi hagué relació entre Santa Maria de Vallclara i Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, d’on s’extreu la informació d’Hugo, ja que Joan d’Organyà, monjo de Vallclara, féu cap a Bellpuig amb part d’aquella comunitat dissolta (Backmund, 1956, 202). Això mateix hauria pogut propiciar el trasllat de l’arxiu del monestir a la nova fundació, i la hipòtesi que sostenim és que Hugo hauria obtingut d’aquests documents, avui perduts, la seva sorprenent notícia. És igualment sorprenent la poquíssima difusió que obtingué l’obra d’Hugo entre els autors que han intentat establir la ubicació del monestir de Biclaro, fins al punt que no el cita absolutament ningú que hagi tractat aquest assumpte. De ben sergur, afegir aquesta informació en forma de peu de pàgina deuria ajudar a fer-la passar desapercebuda.
Cert canvi toponímic dóna consistència al que exposa Hugo: la carta de donació que Ramon Berenguer IV signà el 25 d’abril de 1149 a favor de l’abat Esteve de Flabemont, especifica: “dono et offero Domino Deo et Sancte Religioni et ordini de Premost et ipsi cenobio Sancte Marie Flaboni Montis atque ipsius abatii venerabili Stephano fratribusque ibidem Deo serventibus presentibus et futuris, locum ipsum qui antea dicebatur Avicabescer quem modo iussu et consensu domini Raimundi Berengarii, comiti Barchinone regnique principis Aragone et gloriosissimi victoris Ispanie Valem Claram vocamus” (Virgili, 1997, 60). Així doncs, veiem que per mandat explícit de Ramon Berenguer IV, es canvia el nom del lloc d’Avicabescer pel de Vallclara.
El 27 de desembre de 1158 trobem una segona menció d’aquest canvi toponímic: Frederic, prior de Santa Maria de Vallclara, dona el monestir al bisbe de Tortosa: “ego Fridericus divine pietatis et ecclesiastice religionis intuitu, dono Deo et ecclesie Sancte Marie Dertusensis et tibi Gaufride et successoribus tuis et canonicis in ibi Deo servientibus predictum locum de Valle Clara, scillicet, qui antea Avincabacer dicebatur” (Virgili, 1997, 148)
Però pocs dies després, el 2 de gener de 1159, es produeix un canvi sobtat i repentí amb la denominació oficial del lloc. Ramon Berenguer IV confirma la donació que l’abat Frederic va fer al bisbe de Tortosa sis dies abans, i a la seva carta de confirmació el nom de Vallclara desapareix, i es torna a referir al lloc com Avincabacer: “ego Raimundus, comes Barchinonensis, princeps Aragonensis, Ylerde ac Dertuse marchio, locum d’Avincabacer quem prius donaveram Stephano, abbati Montis Flabonis, et fratri Friderico canonico suo cum iamdictus locus ad institucionem sui ordinis Prat, silicet, Monstrat per eos informari non posset ammonitione et rogatu ipsoru inde prorsus abeuncium. Sic inquam ad honorem Dei et ad laudem nominis eius ut divina scilicet ibi officia celebrentur, sic dono Deo et ecclesie Sancte Marie Dertusensis et G.<aufredo> eiused dicto episcopo et canonicis in ibi Deo servientibus eorumque successoribus predictum locum” (Virgili, 1997, 149). A partir d’aquest moment la documentació només torna a utilitzar el nom de Vallclara el 1164 i el 1168, quan Albert de Castellvell dóna a l’església de Vallclara les muntanyes de “Mont Alt” i “Gibolhoder” i l’honor de “Chavaloca” (Virgili, 1997, 191, 240 i 241). A partir d’aquest moment, el topònim Vallclara desapareix per sempre més de la documentació. Fins i tot a la carta de població, de 9 de maig de 1185, el lloc s’anomena “Cabacer”, i no es fa cap menció a l’antiga denominació de Vallclara, per aquelles dates ja oblidada (Virgili, 1997, 471).
És significatiu que Ramon Berenguer IV, a l’acceptació que fa de la donació de Santa Maria de Vallclara al bisbe de Tortosa, no utilitzi el topònim que ell va ordenar fer servir el 1149, quan donà el lloc a l’abat Esteve ia l’orde de Prémontré, i s’hi refereixi amb el que va fer canviar llavors, “Avincabacer”. Sembla que la denominació de Vallclara només tingui sentit si al lloc hi ha un monestir, i quan aquest deixa de ser-hi, Vallclara es torna a canviar per Avincabacer. Això és un altre reforç al que exposa Hugo a la tantes vegades citada nota a peu de pàgina del segon volum del seu treball: si la intenció de Ramon Berenguer IV és restituir el monestir de “l’abat Vallclara” (Iohannes), fa sentit que s’anomeni el nou monestir com el destruït duran la invasió sarraïna, i un cop abandonada aquesta nova fundació, ja no hi ha cap motiu per a mantenir la nova denominació que donà al lloc, i torna a utilitzar “Avincabacer”.
La cronologia dels fets també aixeca sospites: Biete argumenta que “cal tenir present que l’ajut que els premonstratesos varen prestar a la conquesta devia haver estat prèviament negociat, i que la cessió de Vallclara en seria la base. No oblidem que el document de donació fou signat pel comte a la fortalesa de Gardeny el 25 d’abril de 1149, a penses conquistada Tortosa i sis mesos abans d’entrar a Lleida. No és fàcil d’imaginar que en aquells moments distragués forces, acuitades a guanyar la ciutat, per escampar-les pel Priorat. La conquesta de Cabacés, doncs, no deuria ser abans de finals de 1149, força mesos després de la firma del document de cessió” (Biete, 1995). Sembla, doncs, que la donació d’Avincabacer era un assumpte completament planificat i tractat abans d’ocupar el lloc. Hom diria que fins i tot era un objectiu, més que una circumstància de retribució a Prémontré.
Per a comprendre l’excepcionalitat del canvi toponímic d’aquell “Avicabescer” el 1149 per “Vallem Clara”, per a tornar a canviar a “Avincabacer” el 1158, i d’aquí evolucionar al “Cabacer” de la carta de població de 1184 i no sentir parlar mai més de “Vallclara” per a referir-se al lloc, ens haurem de fixar en les poblacions veïnes. L’actual Figuera serà un exemple ben vàlid per al propòsit que tenim: apareix documentada per primer cop el 1168, quan Albert de Castellvell la dóna a l’església de Tortosa i a la seva sufragània de Vallclara. Se l’anomena per la transliteració del seu nom àrab, Gibolhode (Virgili, 1997, 240), que traduït significa “muntanya verda”. Mentre que a Avincabacer se l’anomena Vallclara des del primeríssim moment de la conquesta, Gibolhoder manté el seu nom àrab encara vint anys després de l’ocupació cristiana. Quan el 1182 es dóna en cens d’un morabatí lupí d’or aquest lloc a Ramon de Siurana, Pere de Santgenís i Guillem i Arnau de Saplana, el document torna a anomenar el lloc “Gibalhoder” (Virgili, 1997, 435). I encara, el 1191, la donació d’una peça de terra en aquell terme l’anomena “Iubalfodor” (Virgili, 1997, 575). No serà fins la següent menció documental del lloc, el 1205, que el trobarem ja referit com a “Ficulnea” (Virgili, 2001, 307), i a l’any següent ja li diuen “Figuera” (Virgili, 2001, 315), per a tornar a la forma llatina de “Ficulnea” el 1207 (Virgili, 2001, 335), el 1226 (Virgili, Escolà, Pica, Rovira, 2018, 181) i el 1244 (Virgili, Escolà, Pica, Rovira, 2018, 464).
Al nostre entendre, la substitució d’Avicabescer per Vallclara mentre durà la fundació de Prémontré, i el retorn a Avincabacer quan aquesta desaparegué, no fa més que donar credibilitat a la voluntat restauradora del cenobi de Biclaro que expressa Hugo a l’obra referida. Des d’aquesta òpitica restauradora, la denominació de Vallclara fa sentit mentre hi dura el monestir que ha de restaurar el destruït durant la invasió musulmana, i coherentment s’abandona quan també s’abandona el monestir que rememorava l’anterior; el canvi de nom ja no tenia sentit.
4. Raons etimològiques.
Arribats a aquest punt és convenient que entrem al detall d’esbrinar quan la historiografia anomena “Vallclara” al monestir de Biclaro. Les dues referències més antigues provenen d’autors que no intenten en cap cas establir la ubicació del monestir. La primera ens la dóna Vaseo el 1552, a la taula de continguts de la seva obra: “Iohannes Abbas patria Scalabitanus, et Biclarensis monasterii fundator, quod Valclaram nunc vulgo dici testatur Florianus à Campo” (Vaseo, 1552, 8r), i més endavant, quan recull la biografia de Iohannes, afegeix: “monasterium Biclarense (vulgo val clara) condidit” (Vaseo, 1552, 99r). Un any més tard, Florian do Campo (Florián Ocampo) publica la seva crònica on, al pròleg, escriu “Iohan abbad de Valclara, monesterio bien antiguo, aquien los passados llamauan Viclarense” (Ocampo, 1553, fol IV). Atenent al fet que Vaseo publica la seva obra un any abans que Ocampo i que ja el cita com a provador de la derivació de Biclaro a Valclaram, és evident que van intercanviar-se informació abans de publicar les seves respectives obres. El 1609 Yepes també diu que “tiene tantos nombres este varón ilustre, que es causa que muchos no le conozcan, porque unos le llaman Ioan Goto, otros Iuan Viclarense, otros Iuan Gerundense, en quanto era de nación Godo, le llaman Iuan Goto, y porque siendo monge, fundó después la Abadía de Valclara, le dan el nombre de Ioan Viclarense, y por razón que después llegó a ser Obispo de Girona, muchos años, le llaman también Iuan Gerundense” (Yepes, 1609, 414r). Finalment, el 1703, Mabillon transcriu una carta de Benet de Sala i de Caramany, bisbe de Barcelona, on es refereix al monestir com “monasterii Biclarensis, nostro idiomate de Vallclara” (Mabillon, 1703, 73).
No hi ha absolutament cap relació entre els noms d’Avicabescer i Vallclara. Avicabescer és un topònim derivat d’un antropònim àrab (ibn + alguna cosa més, transliterada com a “cabescer”). Segons P. Balañà i J. Garcia, aquest “cabescer” s’hauria pogut originar, en llengua aràbica, d’un nom (propi o d’ofici) més el sufix romànic -er, una combinació de noms propis, o un nom de persona o d’ofici determinat per un segon mot indicant una característica de la persona (Balañà, Garcia, dins de Biete, 1984, 97). Vallclara, doncs, no és la traducció d’aquest topònim.
4.1 Les dues Vallclara
L’existència de dos llocs anomenats Vallclara a mitjans del segle XII a la Catalunya Sud ha estat font de confusió i d’atribucions errònies. Com que el topònim Vallclara amb què s’anomenà durant un període breu a Avicabescer (l’actual Cabassers) va desaparèixer abans de la fi del segle XII, i la Vallclara de la Conca de Barberà encara es diu així avui en dia, les hipòtesis d’ubicació de Biclaro sempre han tingut en compte, només, la població conquenca.
Segons Joan Coromines, el nom de Vallclara com a substitut d’Avicabescer el 1149 s’explicaria com un reemplaçament “per un nom de regust més netament cristià” i que el canvi “era la intenció i obra dels premonstratesos, que volien rebatejar-lo [Avicabescer] amb la traducció del nom francès de la famosa abadia de Clairvaux”. Encara afegeix que “és oportú ací notar que a ells i a llurs confrares dels cenobis veïns es deu el canvi paral·lel que feren al nom del poble veí de Beclara (encara avui pronunciat popularment beklára o begglára), i provinent del pre-romà Biclara (d’on el savi Biclarensis dels temps visigòtics), que des de llavors s’anomenà (oficialment només) Vallclara” (Coromines, Casacuberta, 1995, Vol. III, 158).
Contradint a Coromines, hem de dir que del que es desprèn de la documentació recollida al diplomatari de la catedral de Tortosa citada més amunt, és Ramon Berenguer IV qui ordena el canvi de nom d’Avicabescer per Vallclara, sense que hi hagi constància que els monjos de Prémontré hi intervinguessin per a res. En segon lloc, no queda acreditat que els premonstratesos tinguessin cap intenció de fer valdre una traducció del nom de l’abadia de Clairvaux per a anomenar la nova fundació catalana. I en tercer lloc, no hi ha constància de cap tipus que els monjos de Prémontré que arribaren a Avicabescer influïssin en ningú per a rebatejar la Vallclara de la Conca de Barberà, com diu Coromines que van fer juntament amb “llurs confrares dels cenobis veïns”.
Hi ha qui rebutja aquesta etimologia de Coromines per al topònim Vallclara perquè es basa només en una enquesta oral que va fer, i en la pronúncia del topònim que sentí a alguns habitants del lloc (Altisent, 1989, 1-2). Sens dubte, les explicacions fantasioses que Coromines esgrimeix, no avalades per la documentació, ajuden als qui li rebutgen la tesi.
Tot i això, la filòloga Carmen Cardelle, contradient la hipòtesi de Menéndez Pidal, es decanta per l’opinió de Coromines: “La última -y en mi opinión- definitiva palabra corresponde al gran estudioso de la toponimia catalana, J. Corominas, que ha averiguado que Vallcla es llamado en documentos medievales, e incluso hoy en día en otros lugares vecinos, Beg(g)lara. Vallclara es una forma tardía y pseudo-etimológica. La forma original del nombre puede pues haber sido Biclara, bien semejante al Biclaro (o Biclarum, variante en parte de la transmisión) de Isidoro” (Cardelle, 2001, 126; i també Cardelle 2002, 38).
No podem passar per alt, tampoc, la proposta d’etimologia de Kahnis, que ja hem citat més amunt: suggereix que Biclaro deriva de la corrupció de “vicus clarus” i que en romanç derivaria fins a “Vallclara”, “vallis clara” en llatí (Kahnis, 1873, 91).
Hi ha, encara, una altra variable a tenir en compte: el metge jueu Iusuf b. Ishaq Ibn Biklaris, mort el 1110. Segons diversos autors, el seu apelatiu (o kunya), Ibn Biklaris, deriva del municipi de Biclaro. Mieli escriu que el mot no té res d’hebreu ni de semític (Mieli, 1966, 127). De Ibn Biklaris se’n coneixen pocs detalls biogràfics, però se sap que va néixer a Saragossa en el sí d’una família provinent del nord est peninsular (Martínez, 1954, 38), i que va escriure un tractat mèdic conegut com al-Mustaini (Bosch, 1960, 31). Sigui com sigui, no és la seva biografia el que interessa aquí, sino el seu nom familiar, Ibn Biklaris. Si s’accepta que el patronímic deriva del topònim Biclara, cal considerar que la invasió musulmana no destruí aquest lloc, i que els danys provocats no deurien anar més enllà de la ruina del monestir fundat allí per Iohannes. Aquesta informació també pot ajudar a matisar la frase que Sant Isidor escriu al seu De viris illustribus: “Qui postea condidit monsaterium quod nunc Biclaro dicitur“. S’obre un ventall de possibilitats, i alhora incògnites: potser Biclaro només seria el nom del monestir, i no el del lloc on es fundà. I encara hi ha una altra possibilitat: potser “abans” de la fundació del monestir el lloc no es deia Biclaro, i va adoptar aquest nom a partir de l’obra de Iohannes, i d’aquí que Isidor remarqui que “nunc Biclaro dicitur”. I encara cal pensar si durant l’època de domini islàmic, el municipi no tornaria a adoptar el nom que suposadament hauria tingut abans de la construcció del monestir visigot. Són preguntes lògiques de formular, convertides, però, en especulacions per manca d’informació, amb el problema afegit del topònim convertit en patronímic de Iusuf b. Ishaq Ibn Biklaris.
Vist tot això, acceptem la identificació de Biclaro amb Vallclara. El que dóna solidesa a aquesta identificació no són els motius pseudo-etimològics de Coromines, que són generalment acceptats (i dirigits a la Vallclara de la Conca de Barberà), sinó la informació d’Hugo del 1733. Per tant, tots els fonaments etimològics que es volen aplicar al Vallclara de la Conca per a afirmar que el nom és una forma tardana de Biclaro, són igualment vàlids per al Vallclara que substituí Avicabescer el 1149, al Cabassers actual. I amb més fonament, si tenim en compte la informació tantes vegades referida d’Hugo, i la presència de les restes arqueològiques que estudiarem a l’apartat 5 d’aquest treball.
Coromines, al nostre entendre, comet dos errors més: afirma, sense fonament, que “Biclara” és un nom “pre romà”, sense tenir en compte que la primera font per a aquest topònim són De viris illustribus de Sant Isidor, de ben entrat el segle VII. L’altre error és no tenir en compte que Sant Isidor escriu “Biclaro” i no “Biclara”. Tanmateix, no sabem explicar com s’arriba de Biclaro a Vallclara. Entre els segles VII i XII hi ha un buit documental enorme, que objectivament provoca això: la primera menció al nom de Biclaro que tenim és la isidoriana d’entre els anys 615-618 (Codoñer, 1964. 19, 152), i la següent, transformat ja en Vallclara, és del 1149 (Virgili, 1997, 60). Si hem de cercar raons etimològiques, fa més sentit el que proposa Kahnis que no pas l’explicació que pretén Coromines. La tradició de la transmissió textual del topònim entre els segles VII i XII, seguint les còpies del De viris illustribus, tampoc no és clarificadora: “Biclarum” als còdex M, Y i “Luclaro” als còdex L, D, V (Codoñer, 1964, 152, 87-128); això només ens mostra com diversos copistes d’Isidor transmeten el nom d’un lloc que, més que probablement, no sabien ni on era, però de cap manera no ens orienta sobre l’evolució real del topònim. Per tant, l’únic indici de què disposem per a afirmar que el nom de Vallclara és una evolució de Biclaro és el que afirma Hugo sobre la voluntat restauradora de Santa Maria de Vallclara a Avicabescer.
Ens queda, però, un esdeveniment inexplicable si acceptem que el patronímic Biklaris d’aquell metge de la Saragossa musulmana té el seu origen en un topònim: abans del 1149, el nom arabitzat de Biclaro, fos com fos (del qual deriva Biklaris), es canvia per l’Avicabescer (Ibn + alguna cosa més) que l’escrivà de Ramon Berenguer IV transliteraria al document de donació del lloc a l’abat Esteve i l’orde de Prémontré. No es pot explicar el canvi de l’arabitzat Biclaro a l’Avicabescer de la documentació de la conquesta.
Per a acabar de descartar l’atribució de Biclaro com a nom primari de la Vallclara de la Conca de Barberà, hem de dir que no hi ha cap constància documental que aquell Vallclara substitueixi cap topònim anterior, i el primer cop que s’anomena aquesta poblaició és el 1152, quan Ramon Berenguer IV confirmà als homes de Tàrrega la donació de Vinaixa, i el document esmenta Vallem Claram (Font Rius, 1969, 138). De fet, els indicis documentals no permeten ni tan sols pensar que aquesta Vallclara de la Conca de Barberà existís abans de la conquesta del segle XII, i al municipi no s’hi ha localitzat cap vestigi arqueològic que permeti suposar que l’habitatge del lloc sigui anterior a les referències documentals. Tenim notícia d’un text inèdit de Josep Vives i Miret, titulat Índices arqueológicos de Vallclara (Tarragona), que aporta com a evidències per a establir la localització de Biclaro a Vallclara un suposat arc i una inscripció en creu, sense fotografies que ho avalin (Muñoz, Macias, Menchon, 1995, 296, nota 4).
Cabassers, per contra, sabem que ja existia durant la dominació musulmana, puix que els documents l’anomenen per un nom àrab o, si més no, arabitzat. I aquí sí que hi trobem restes arqueològiques que es poden adscriure al període visigòtic, com veurem a l’apartat següent.
5. La iconografia cabasserola
Els indicis arqueològics que permeten suggerir la presència a Cabassers del monestir que Iohannes fundà a Biclaro, i per tant, la identificació de Biclaro amb el modern Cabassers, són quatre carreus amb relleus que representen figures geomètriques.
Els carreus amb relleus es troben a la façana de la casa número 3 del carrer del Penedès, reutilitzats en la construcció d’uns arcs gòtics que es poden datar cap al segle XIV. El perxe que forma és tradicionalment conegut com “la Plaça” (Biete, 1991, 219), i son nombroses les referències als llibres de la Cort del Batlle General de la Baronia de Cabassers a aquesta “Plaça”. Per exemple, llegim al Quart Llibre de Cort, conservat a l’Arxiu Parroquial de Cabassers, fol 8r:
“Vui, als 27 del mes de abril de 1671, (h)a conparegut lo Doctor Grabiel Sans, rector de la present villa de Cabaçés, davant de la presènsia del Magnífic Mateu Nabàs, lloctinent de balle &, <i dit> en la plasa de Cabaçés, ab lo lloc acostumat de ont se aministre la justísia de la present villa &, i diu: Senyor balle, vella si dinés per als pròmens que menester se ajen per declarà una desipsió que té posada Franchest del Ostal dic Masip &. Lo qual és present i respon dient: Senyor balle, jo no vull pròmens per quant dins los deu dies que tinc posada la desipsió no la (he) declarada &.”.
I més endavant, al fol 19v: “Avui, als 22 de juriol de 1674, en la present villa de Cabaçés &, se (h)a venut tota aquella roba davall escrita i una rabaçada de Pere Joan Arbonès, en presènsia del magnífic Pere Amorós &, per Diego Climent &, a veu alta en la Plasa de Cabaçés i en lo lloc acostumat a ont se fan senblans coses &, istànsia los senyors de jurats &, per orde del Consell.”
Per tant, la Plaça era un edifici administratiu, seu de la Cort del Batlle i del Consell de la Universitat.
Hem de tenir en compte que el perxe es basteix amb carreus que es reutilitzen d’un edifici anterior, molt probablement un oratori del segle XII (Prats, 2006, fitxa J.002.000), am banda de les peces decorades amb relleus, que hi són integrades. Crida l’atenció que tots aquest carreus es trobin al mateix edifici, d’ús públic quan es bastí: tres a una alçada de mig metre sobre el nivell del carrer actual, i un (el més malmès, a ran de terra. Els podem trobar tots a la cantonada entre els carrers Penedès i Major. Vegem-los:
Fig. 1) Hexapètala circumscrita en una hexapètala major, de fulles més amples. El relleu té un diàmetre de 16 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.
El carreu on es troba aquest relleu amida 40 cm de longitud per 23 d’alçada. Des del seu extrem esquerre hi ha un espai de 6 cm fins al relleu, 2 cm des de l’extrem superior i 3 cm des de l’inferior.
Fig. 2) Molt deteriorat, amb la mateixa representació que al relleu anterior. El relleu té un diàmetre de 16 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.
El carreu on es troba aquest relleu amida 50 cm de longitud per 26 d’alçada a la cara que dóna al carrer Penedès (on s’aprecia el relleu), i 56 cm de longitud per 26 d’alçada en la cara que dóna al carrer Major. Des del seu extrem dret hi ha un espai de 4 cm fins al relleu, 3 cm des de l’extrem superior i 7 cm des de l’inferior.
Fig. 3) Relleu sobre un carreu que mostra una tetrasquela del tipus lau buru, amb una rotació en direcció a les agulles del rellotge. El relleu té un diàmetre de 16 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.
El carreu on es troba aquest relleu amida 42 cm de longitud per 26 d’alçada en la seva cara que dóna al carrer Major (on s’aprecia el relleu), i 21 cm de longitud per 24 d’alçada en la cara que dóna al carrer Penedès. Des des de l’extrem dret de la cara que conté el relleu hi ha un espai de 10 cm fins al mateix, 3 cm des de l’extrem superior i 7 cm des de l’inferior.
Fig. 4) Relleu sobre un carreu que mostra una estrella de sis puntes amb una rotació igual a la de les agulles del rellotge. El relleu té un diàmetre de 20 cm, i el ribet que el voreja té una amplada de 2 cm.
El carreu on es troba aquest relleu amida 32 cm de longitud per 40, i està integrat com a dovella a un dels dos arcs de l’edifici. Des des de l’extrem dret de la cara que conté el relleu hi ha un espai de 6 cm fins al mateix, 2 cm des de l’extrem superior i 7 cm des de l’inferior.
Les figs 1, 2 i 3 són de les mateixes mides (16cm de diàmetre, i ribet de 2 cm), mentre que la fig. 4 és una mica més gran (20 cm de diàmetre, i ribet de 2 cm). Pel que fa al programa iconogràfic, els relleus són simples representacions solars, que han estat àmpliament utilitzades al llarg de la història, i que per sí soles és difícil adscriure-les a una època concreta. Però mitjançant analogies amb els programes iconogràfics de les esglésies d’època visigoda conservada i les restes disperses que es coneixen d’altres edificis, podrem establir una relació que justifiqui atribuir aquests relleus a finals del segle VI.
5.1 Hexapètales.
El primer fet destacable és la circumscripció dels símbols solars a l’interior de circumferències rematades amb un ribet. Aquesta mateixa característica la podem observar als murs exteriors de l’àbsis de l’església de Santa María de Quintanilla de las Viñas (Barroso i Morín, 2001, 114, figs. 55 i 56), amb hexapètales més riques, amb un cordat a les fulles i al ribet, però amb evidents similituds amb els relleus cabasserols.
Al mur sud de l’església de San Pedro de la Nave també s’hi pot veure una peça reutilitzada que mostra tres hexapètales dintre de medallons amb ribet (Barroso i Morín, 2002, 48, fig. 14). Encara a la mateixa església, podem trobar més hexapètales als capitells de l’arc triomfal (Barroso i Morín, 2002, 92, fig. 43), a les plaques i frisos de la capçalera (Barroso i Morín, 2002, 99, fig. 49).
Durant l’excavació arqueològica del poblat del Bovalar, a Seròs, aparegué un baptisteri del segle VI, a la basílica d’aquest jaciment, avui en dia conservat al Museu de Lleida. Algunes de les impostes d’aquest baptisteri presenten una decoració amb hexapètales dintre de medallons, similar també al que representen les figs. 1 i 2. A l’església romànica de Sant Pau del Camp de Barcelona, a la portalada, hi ha dos capitells i dues impostes que són d’origen visigot, reutilitzades a la construcció romànica (Achón, Lages, 2010, 14). Les hexapètales circumscrites en un cercle són presents a les dues impostes. A la de la part dreta també s’hi aprecia un ribet al contorn.
Pel que fa a peces descontextualitzades, les hexapètales també són presents a una pilastra visigoda conservada al museu arqueològic de Mérida amb el número d’inventari 447 (Barroso i Morín, 1993, 63, fig. 69) i, amb un format gairebé idèntic a l’anterior, a una altra pilastra de procedència desconeguda, al Museo de los Concilios de Toledo y de la Cultura Visigoda, amb número d’inventari MSCTO IG 692 (Barroso i Morín, 2007, 484, fig. 258). Un cancell aparegut a l’Albufereta (Múrcia) també presenta un medalló amb una hexapètala i ribet cordat (Gutiérrez i Sarabia, 2006, 315, fig. 9-4).
La utilització de les hexapètales a l’art prerromàtic asturià, continuació de l’art visigot interromput per la invasió islàmica, també és abundant. Les trobem a la decoració de l’arc de mig punt d ela tribuna de San Miguel de Liño, consagrada l’any 848. (Arias, 1999, 163, 179). També procedent de San Miguel de Liño, es conserva al Museo Arqueológico de Asturias una placa de cancell que acompanyant el relleu principal d’un griu mostra una hexapètala (Arias, 1999, 184). Finalment, el cancell de Santa Cristina de Lena, que és una peça visigoda de segona meitat del segle VII reaprofitada, presenta entra la seva decoració dos medallons complerts amb hexapètala i ribet, i dos més conservats parcialment. (Arias, 1999, 202).
Si bé les hexapètales ja s’havien utiltizat com a motiu decoratiu de nombrosíssims relleus molt anteriors a l’època visigoda, com acabem de veure el seu ús durant aquest període va ser característic. Pràcticament totes les peces que hem anomenat i amb les quals hem comparat els relleus cabasserols de les figs. 1 i 2, presenten un ribet que envolta el medalló que conté les hexapètales, característica que, a criteri nostre, no fa altra cosa que ajudar a assignar els medallons cabasserols al període estudiat.
Les hexapètales cabasseroles presenten una similitud més propera amb les del cancell de l’església de Santa Cristina de Lena, ja que comparteixen duplicitat de disseny: en amdbós casos, els relleus mostrex hexapètales circumscrites dintre d’altres hexapètales de braços més gruixuts. En el cas de Cabassers, la primera hexapèta del relleu queda inscrita en una circumferència que acaba on comencen a emergir les fulles de la segona hexapètala, essent la primera de mides molt més petites que la segona. En el cas de Santa Cristina de Lena, les fulles de les dues hexapètales són de longitud idèntica, i només varia el gruix, i totes les seves puntes, de la de fulles primes i la de fulles gruxides, toquen la parti interior del ribet dels medallons que les contenen. Les de Santa Cristina de Lena, a més, estan sobreposades de manera que l’hexapètales de fulles primes dóna sortida als seus braços entre els espais lliures de les fulles de l’hexapètala de fulles gruxiudes.
5.2 Tetrasquela.
En el cas de Cabassers, el relleu representa una tetrasquela lobulada amb rotació cap a la dreta (fig. 3). No trobem analogies directes al programa iconogràfic de cap de les esglésies visigodes conservades, ni a cap peça recuperada dels nombrosos jaciments. Tanmateix, les svàstiques flamígeres, que no són més que una variant d’aquest símbol, són ben abundants. Quintanilla de las Viñas és una excepció en aquest cas, però a l’església visigoda de San Pedro de la Nave les svàstiques flamígeres són abundants: les podem contemplar a la imposta esquerra del pòrtic sud, als frisos de l’interior, als capitells de l’arc triomfal, i a una placa i als frisos de la capçalera (Barroso i Morín, 2002, 45, fig. 13; 55, fig. 17; 80, fig. 41; 92, fig. 43; 97, fig. 48; 99, fig. 49). Totes les de l’església samorana són svàstiques de sis braços, amb rotació cap a la dreta. A la basílica de San Juan de Baños tornem a trobar svàstiques flamígeres anàlogues a les de San Pedro de la Nave, tot i que de diàmetre més reduït, als suports de la làpida de la inscripció fundacional del temple (Barroso i Morín, 2007, 228, fig. 2).
Tornem a veure’n a una placa de cancell de Segóbriga (Barroso i Morín, 2007, 28, fig. 14).
Al fris del Cristo de la Vega Baja, a Toledo, hi contemplem quatre flamígeres de 8 i 9 braços (Barroso i Morín, 2007, 358, fig. 162), i a la placa de Las Tamujas (Toledo) una flamígera de 8 braços corona l’escena (Barroso i Morín, 2007, 508, fig. 7).
Entrant ja al prerromànic asturià, algunes clipeus de l’interior del palau de Santa María de Naranco mostren unes senefes amb svàstiques de cinc braços (Arias, 1999, 148, 149). Veiem flamígeres a l’arc de mig punt de la tribuna de San Miguel de Liño (Arias, 1999, 179), a una placa del cancell de la mateixa església (Arias, 1999, 184), ambdues peces ja mencionades abans, ja que també contenen relleus amb hexapètales.
5.3 Estrella de sis puntes.
El medalló que conté aquesta estralla és de mides lleugerament majors que els altres tres, amb representacions d’hexapètales i amb una tetrasquela. És també la peça que presenta més dificultat per a trobar correspondències entre les peces visigodes conservades. Podem veure certa coincidència morfològica amb el medalló cordat que decora el cimaci del capitell dret de l’arc triomfal de l’església de San Pedro de la Nave (Barroso i Morín, 2002, 89, fig. 42), tot i que aquella estrella és de 12 puntes, també present al fris de l’estança anterior al presbiteri (Barroso i Morín, 2002, 55, fig. 17). Trobem més semblança amb la peça cabasserola també a San Pedro de la Nave, entre els medallons que decoren les plaques i frisos de la capçalera del santuari (vegeu les figures citades corresponents a aquest temple samorà en parlar de la tetrasquela); tot i ser esvàstiques, la característica de tenir sis braços les aproximen a la morfologia de l’estrella cabasserola.
Tornem a trobar estrelles, d’onze i dotze puntes, a una imposta de l’església de San Andrés de Toledo (Barroso i Morín, 2007, 700, fig. 404).
6. Interpretació de la iconografia dels carreus decorats amb roels.
Els relleus cabasserols representen figures geomètriques utilitzades al llarg de tota la història. La senzilesa de la seva execució les converteix en motius populars pràcticament atemporals. Per als usos tradicionals i fins i tot moderns recomanem veure Álvarez Peña, 2002. Tanmateix, tota la sèrie iconogràfica cabasserola té un element en comú: els roels que contenen els relleus es troben decorats amb un ribet que els contorneja. Aquesta característica és compartida amb la major part de les peces que hem citat per a establir una analogia que permeti un enquadrament cronològic de les peces de Cabassers al regne visigot. Citarem com a exemples més destacats els frisos exteriors de Santa María de Quintanilla de las Viñas, els frisos interiors i cimacis de San Pedro de la Nave, la peça reutilitzada al mur sud de la mateixa església, el cancell de l’Albufereta, el cancell de Santa Cristina de Lena, i les impostes de Sant Pau del Camp. Totes aquestes peces han estat referenciades al moment corresponent, i per tant i no repetim aquí les citacions. Els exemples de roels amb ribet són molts més, i aquí ens limitem a citar els que contenen representacions similars a les cabasseroles. Per a molts altres exemples d’aquest tipus de decoració es pot veure Barroso i Morín, 2007.
El significat de la iconografia s’ha d’anar a cercar a la tradició ancestral, adaptada més tard pel cristianisme per tal d’assimilar representacions i tradicions paganes. Els celtes ja representaven el sol amb figures geomètriques amb forma d’estrella (hexapètales, tetrasqueles i estrelles de diverses puntes) i els romans van adoptar aquesta representació, i fins i tot la divinització del sol. Sant Isidor de Sevilla associa Crist amb el sol i l’Església amb la lluna perquè, de la mateixa manera que la lluna reflecteix una llum que no és seva, l’Església fa el mateix amb el missatge de Crist (Cruz i Vicario, 1988, 74-75). Aquesta assimilació de deïtats paganes al cirstianisme queda explícitament representada pels capitells cimaci de Santa María de Quintanilla de las Viñas. A dreta i esquerra de l’arc triomfal, dos relleus representen el sol i la lluna, i ambdós estan inscrits per a què no hi hagi dubte: “SOL” el de l’esquerra i “LVNA” el de la dreta (Barroso i Morín, 2001, 177-179, figs. 82 i 83). La placa de Las Tamujas és una de les poques peces que permet contextualitzar la interpretació d’un dels símbols també presents a la iconografica cabasserola: la svàstica o tetrasquela. Aquesta placa representa el baptisme de Crist, i tota l’escena la corona una svàstica situada al centre d’una venera, que cal interpretar com el sol a la cúpula celestial. L’art cristià dels primers temps associa el sol a Déu, sobretot com a nou Sol Invictus, i la svàstica com a símbol cristià de Déu es troba àmpliament representada a l’art visigot (Morín, Barroso, 1994, 45-46).
Tenint en compte aquest context, no ens ha de fer estrany que els relleus cabasserols trascendeixin la simple decoració geomètrica tradicional i que plasmin, en realitat, representacions de Déu mitjançant símbols solars.
La presència d’aquests carreus decorats ens indica fortament l’existència al lloc d’un edifici religiós d’època visigoda, i si com defensem hagués format part del monestir de Biclaro, en sabríem fins i tot la cronologia pràcticament exacta, ja que la fundació es produí el 586. La cronologia explicaria la tosquetat de l’art cabasserol; mentre que les peces que hem utilitzat per a establir les analogies pertanyen totes al moment de maduresa de l’art visigot previ a la invasió dels infidels, els relleus que presentem aquí serien uns 100 anys anteriors a aquells exemples, cosa que en part en podria explicar la senzillesa, com ara la manca de cordats als ribets o a les pròpies representacions solars.
7. Consideracions finals.
Aquesta hipòtesi que presentem en aquest treball no és definitiva i no és res més que això, una hipòtesi. Però és la que aglutina més elements d’entre totes les que s’han plantejat fins ara per a identificar Biclaro amb una ubicació moderna. També és la que demostra més consistència, en poder relacionar fonaments documentals, toponímics i arqueològics que fan viable identificar Biclaro amb l’actual Cabassers.
Només l’arqueologia podrà aportar més llum sobre aquest assumpte.
7.1 Propostes de prospecció arqueològica.
Per tot el que hem exposat fins ara, considerem que una intervenció arqueològica és indispensable per a poder corroborar o descartar aquesta hipòtesi, ja que, certament, exhaurides totes les altres vies, aquesta és l’única que queda per explorar. Les àrees arqueològicament productives que es poden assenyalar com a segures pel que fa a la descoberta d’estructures de, com a mínim, el segle XII al nucli urbà de Cabassers són dues: el solar on s’erigí el monestir medieval de Santa Maria de Vallclara, i l’església parroquial.
Pel que fa al lloc que ocupà Santa Maria de Vallclara, de la qual només queda un fragment del mur sud, Hugo escriu, com ja hem vist abans, que “allí mateix, i sota el mateix punt, hi va existir un antic monestir que va alçar aquell cèlebre abat Vallclara”. Per a veure les dues interpretacions possibles d’aquesta afirmació, cal tenir en compte que la nota a peu de pàgina que explica això va ser introduïda a la transcripció del document de doncació de Ramon Berenguer IV del lloc d’Avicabescer a l’abat Esteve de l’orde de Prémontré, just quan menciona que aquest lloc ara s’anomena “Vallem Claram”. Just aquí Hugo va marcar amb una (a) la nota que es llegeix al peu de la pàgina. Semblaria, doncs, que Hugo volgués dir que l’antic monestir visigot va ser al municipi, sense determinar-ne el punt exacte. Però un detall apunta que l’autor francès vulgui explicitar un lloc concretíssim d’ubicació, quan afirma que aquell monestir va ser “allí mateix, i sota el mateix punt”. Insisteix dues vegades que l’antic monestir era allí “mateix”. Podem, doncs, interpretar-ho literalment i entendre que Hugo ens diu que Santa Maria de Vallclara fou edificada sobre les runes de Biclaro. Coneixem perfectament l’àrea que ocupava el monestir de Prémontré, podem delimitar el seu perímetre i el solar és, en part, excavable sense massa dificultats (Prats, 2019, 1). Per a més detalls sobre aquest emplaçament, podeu veure aquest article. Les restes de Santa Maria de Vallclara van ser utilitzades la dècada de 1930 per a construir l’actual escola pública, que ocupa part del solar del monestir medieval, però amb tot, un 75% de l’espai sobre el qual es bastia el cenobi no és edificat i forma part del pati de l’escola. A la dècada de 1990 es cobrí amb un gruix considerable de formigó excepte una petita àrea a la banda est. Si Hugo, seguint Daniel Finestres, que li facilita la informació, té raó, a sota de Santa Maria de Vallclara hi hauria d’haver Biclaro.
Si no volgúessim agafar la literalitat d’Hugo, encara tindríem un altre emplaçament susceptible d’amagar els fonaments de Biclaro: l’església. La façana principal del temple mostra, engolida per l’edifici de primers del segle XVII, una façana romànica, amb espitllera i espadanya, que va aparèixer quan el 1996 es va restaurar l’edifici i se’n va repicar el morter que cobria les seves façanes laterals i principal. Aquest mur només pot pertànyer a l’oratori que Ramon Berenguer IV va ordenar als monjos de Prémontre que construïssin, a més a més d’un monestir amb església, a canvi de la donació d’Avicabescer rebatejat com a Vallclara: “Predictam quoque donationem pro mea devotione facio ut predicti cenobii fratres construant et edificent ibi in honore Dei ecclesiam et abbatiam et cum beneficio meo et aliorum bonorum hominorum ibidem oratoria et loca sanctissima construant pro servicio Dei” (Virgili, 1997, 60). L’anàlisi de l’estratigrafia vertical d’aquest edifici mostra tres moments constructius ben diferenciats:
a) Unes primeres filades de carreus grossos i regulars, amb poquíssima separació entre ells.
b) Una part central de carreus més petits i no tan ben treballats com les filades anteriors, amb més separació entre ells per l’ús de morter per a relligar-los, que fan acabar la façana per a encaixar-hi una teulada a dues vessants.
c) L’espadanya, construïda de nou amb carreus ben treballats, clarament afegida a la part central del que era el final del mur a dues vessants, on s’observen encara els carreus d’intersecció, encaixats entre carreus irregulars que ajudaven a dibuixar les dues vessants anteriors a la construcció d’aquesta espadanya.
Per a un estudi detallat d’aquesta façana, podeu veure aquest article: Prats, 2019.2.
La sobreposició de temples no és cap fenomen estrany, sinó ben habitual, i les diferències que s’observen a l’estratigrafia vertical de la façana de l’oratori de Cabassers podrien indicar un cas així, si les etapes constructives que s’intueixen corresponguessin a èpoques diferents. De fet, encara que la documentació històrica només permeti afirmar que Cabassers ja existia durant la dominació musulmana (l’Avicabescer del 1149), l’anàlisi de l’arrel del topònim deixa entreveure que aquesta és llatina. Però la identificació recent d’una tègula romana (Prats, 2019.3), si bé és un indici lleu, permet pensar que, com a mínim durant el Baix Imperi, Cabassers ja tenia algun tipus d’habitació. Si l’actual Cabassers ja hagués existit abans que Iohannes hi fundés, com apuntem que hauria pogut passar, el seu monestir, les paraules de Sant Isidor serien més entenedores quan afirma que el monestir “nunc Biclaro dicitur”. I és que acabem com hem començat i amb la mateixa pregunta: quan Isidor escriu que el monestir “ara es diu Biclaro”, dóna a entendre que el lloc ja existia abans que Iohannes hi arribés, i tenia un altre nom?
La resposta, si es troba, serà sota terra.